En Manolo és un dels pagesos que ven els seus productes cada dissabte al Mercat Ecològic del Vallès. Sempre m’ha agradat comprar directament del productor però en el cas de les hortalisses resulta meravellós poder descobrir varietats que sovint s’han deixat de cultivar per la seva poca productivitat o d’altres motius. Aquesta setmana tenia nyàmeres i no vaig poder resistir-me a comprar-ne uns quants per posar-los en vinagre.
Nyàmeres? I això es menja?
I tant que es mengen, i a més em semblen boníssimes. Tenen un gust molt particular en cru, semblant a la carxofa però amb un “crec” com el de la pastanaga crua. La vaig descobrir fa moooolts anys, un dia que sempre recordaré. Era el 27 de Maig de 1984 i un grapat de sabadellencs ens vam desplaçar a Binéfar (Osca) per assistir a un partit de futbol: el que enfrontava l’equip local contra el Centre d’Esports Sabadell, que s’hi jugava l’ascens a Segona A.
I allà estàvem amb els meus pares, fent un volt per fer temps i buscant una botiga on comprar pipes per menjar-les durant el partit. No em pregunteu perquè, però a casa meva el mix “futbol+pipes” és una d’aquelles tradicions que mai no he sabut d’on ha sortit però que es compleix rigorosament.
Sortosament vam trobar una botiga de xuxes que estava oberta i a l’anar a pagar vam veure un enorme pot de vidre sobre el mostrador amb tot de coses que hi suraven. Li vaig tibar de la màniga a mon pare, però ell ja estava preguntant què era allò. “Son turmas, ¿no las habían visto nunca?”, ens va respondre l’amo mentre en punxava un parell amb un escuradents. Li vam dir que no, que aquí a Catalunya no les havíem vist mai i mentre, les mossegàvem, (uhmmm, amb aquell gust tan bo!). A casa, les conseves en vinagre sempre ens han agradat així que ens vam menjar un parell més cada un (les veníen “a duro”) i vam marxar cap al camp.
Buscant les “turmes” als mercats
Així que tinc dos bons records d’aquell dia a Binèfar: el de la victòria i l’ascens del Sabadell i el descobriment de les nyàmeres (que llavors només coneixia com a turmas). Durant el viatge de tornada recordo a mon pare dient que podriem haver-ne comprat unes quantes però sabent que només calia rentar-les i posar-les en vinagre, ja les buscariem en arribar. Hahaha! Ningú dels mercats de Sabadell sabia de què els parlava, ni a la Boqueria em van saber donar raó i tot i que vaig fer un Ai! el primer cop que vaig veure el gingebre, no vaig tornar a trobar nyàmeres fins al cap d’un bon temps.
I recuperant-les a Biocultura
Sense cap dubte, no hi ha res millor per trobar allò que has perdut que deixar de buscar-ho. I així va ser quan al cap de 21 anys vaig localitzar les nyàmeres a Biocultura. Va ser divertit perquè les vaig veure en un stand i tota tímida vaig preguntar: “Allò que té allà són turmes?”. El senyor que em va atendre em va respondre “Nyàmeres, turmes, pataques, patacons, patata de canya, tupinambo… com vulguis!”.
Li vaig explicar la història de Binèfar i ell reia, perquè segons em va explicar a casa seva també tenien costum de posar-les en vinagre. Em va dir que durant la guerra i a manca de patates, molta gent les havia menjades i que creia que per això molts li havien agafat mania, perquè les associaven a la gana que s’havia passat. Em va descobrir que a més de en vinagre també es podien fregir o fer en crema, i que el seu nom en anglès era Jerusalem artichoke. Encara recordo la cara d’alegria de mon pare quan vaig arribar amb elles a casa i les hi vaig ensenyar. “Papa, a que no saps què és això?”
Cultivant nyàmeres a l’hort urbà
Les vaig plantar en una jardinera i van començar a créixer força bé, arribant a mesurar prop de metre i mig. Una mica abans de que les meves obrissin les seves flors les vaig reconèixer per casualitat a La Garrotxa, prop d’un rierol, i des de llavors les admiro cada setembre, quan les flors de color groc les fan més evidents encara. Són de la mateixa família que els gira-sols i les flors s’assemblen molt, tot i que aquestes són més petites.
La collita va ser més aviat pobre, amb bulbs molt petits i per això vaig deixar de cultivar-les al cap d’un parell d’anys. Ara ja sé que a l’hivern en puc trobar en les parades d’alguns pagesos. I és que tot i que la planta s’acaba assecant, els bulbs es conserven perfectament sota terra durant tot l’hivern i tornen a brotar si no els treiem per consumir-los.
Les nyàmeres a la cuina
Tot i que en podeu fer una crema deliciosa com la que trobareu al blog de El Comidista o en podeu fer un suflé com el de Mi cocina, sempre acabo preparant-les a rodanxes per posar-les en vinagre amb una mica de sal, un parell d’alls aixafats i unes boletes de pebre. Es pelen molt malament pel que cal netejar-les molt bé sota l’aixeta i fins i tot rascar-les amb un raspallet per eliminar tot el rastre de terra. A continuació, podeu pelar-les igual que el gingebre: fent servir una cullera i gratant-ne la superfície.
Un cop llestes les podeu posar senceres o tallades, com més us agradi. Segur que també us agradarà donar un cop d’ull a aquest article d’Ets el que menges sobre les seves propietats nutricionals o fins i tot provar-les: la empresa Casabella Natura les ven en vinagreta i també en crema. Boníssima!
La fitxa amb els noms comuns
Helianthus tuberosus
Noms comuns: nyàmera, pataca, patacó, patata de canya, carxofa de Jerusalem
Com n’hi dieu, a les nyàmeres, a la vostra zona? Les coneixieu? Deixa’m un comentari i l’afegirem, gràcies!
Imatge de capçalera: silviarita from Pixabay
26 Responses
Al Segrià també se’n diu patarotes. I a la Noguera les conserven amb una barreja de vi blanc i vinagre. Boníssimes!
Gràcies per la teva aportació, Veronica! Les haurem de provar, amb vi blanc i vinagre 😉
Salut!
avui e comprat patarotes a Albesa, pues quant les e vist e recordat quant era petita i la meva avia les posaba amb vinagre, pero no se ven be la recepta, de totes maneres les e comprat per buscar la recepta per internet. si algu me la pot fácil.litar l’hi dono mil gracies.
Hola Roser!
Senzillament les netejo bé sota l’aigua, amb l’ajuda d’un raspallet d’aquells per les ungles per eliminar tota la terra. Si les veig molt, molt brutes, un cop rentades les escaldo en aigua bullent, només uns 10 o 15 segons i les deixo refredar.
A continuació les faig a talls i les poso en un pot que omplo amb 3/4 parts de vinagre i 1 d’aigua.
Afegeix-hi una mica de sal, herbes aromàtiques si et vé de gust (jo només hi poso uns grans de pebre) i en cosa d’un mes o mes i mig ja estan llestes per consumir.
Espero que les gaudeixis, abraçada!
Hola Ester, al meu poble, Vimbodí (Vimbodí i Poblet), a la comarca de la Conca de Barberà i llindant amb les Garrigues, les nyàmeres es diuen “patates de Màlaga”. Antigament se’n conreaven als horts, per alimentar sobretot al porc que les famílies criaven a casa
Mai se n’acaba d’aprendre, amb això de les nyàmeres!
Gràcies per la teva aportació, Jaume. Abraçada!
Noia, quina alegria trobar una recepta de com fer les nyàmeres en vinagre. No tenia ni idea de les proporcions i segur que hagués acabat fent un nyap. Al poble de la familia del meu marit n’hi diuen “tuferes”. Les vaig buscar a les botigues d’allà però no les comercialitzen i avui, que les he trobat crues en un mercat, n’he comprat per fer jo mateixa la conserva. Vaig a provar-ho. Moltes gràcies per compartir!!!
A tu per la teva aportació, Imma. Espero que et quedin molt bones 😉
A la zona de la Segarra n’hi diem anyames.
Gràcies per la teva aportació, Jordi!
De sempre conegudes les nyàmeres, vaig saber d’un nou nom, sempre m’ha agradat saber-ne del molts noms sovint molt diferents que una planta té:
Setembrines, perquè és quan majorment floreix
Apuntades les setembrines! Gràcies Jofre
Quan era petita a l’eixida de casa la meva Mare en tenia, pero només per la flor i en deia “dimonis” no se pas pq….la flor es molt bonica i record-ho haver-na fet rams…m’ha agradaria probar-les!!!
Dimonis! Que en tenen de noms, oi?
Jo les acabo de descubrir aquest mati al mercat ecologic de Sant Quirze. No n’havia sentita parlar mai.
A mi m’agraden molt les carxofes i quan m’han dit que tenien un sabor similar no he dubtat a compar-ne.
Estava buscant que havia de fer per cuinar-les. Gracies a tots se que tenen moltes propietats i som molt bones.
I tant que ho són! Ja ens explicaras si t’han agradat, Teresa!
Salut, Ester!
Jo també em vaig endur una decepció quan les vaig voler cultivar (jo les vaig conèixer a través dels llibres -John Seymor- tot i que vinc de camp, no les havia vist abans).
Però en reconèixer-les també en rius de la Garrotxa (admirant la paret de basalt de Castellfollit de la Roca, i a Sant Jaume de Llierca) vaig entendre que les havia de regar cada dia: i passen dels 3 metres d’alçada i un parell de grapats de tubercles per planta.
Es curiós com la mateixa natura ens ensenya, oi? Molt bona observació, gràcies per compartir-la!
Jo les faig amanides.
Les tallo amb la mandolina, un com ben netes o pelades, com patates xips, i les amaneixo amb oli sal i vinagre.
Sont molt bones
Bona aquesta, Lluís! Gràcies per compartir-la 😉
He trobat un comentari que a la Segarra es diuen “anyames”. Doncs be, tenen un altre nom: a Guissona, també la Segarra, es coneixen per “patofes”.
Les turmes són testicles de porc, toro o bou. I estan boníssimes a la romana.
També 🙂
Hola a casa en diem pataques de Malaga, soc de Vilallonga del camp, del Camp de tarragona
Aquest és el tercer any que en planto a l’hort.
El primer any em van arribar gràcies als meus tiets que viuen a la Segarra. La primera collita va ser espectacular tot i haver sembrat patafes molt petites (de la mida del polze).
El segon any els talpons (són com uns ratolins) pràcticament van arrasar la collita i sols en vaig tenir per replantar-les i me’n van sortir 4 plantes, de les quals una es va morir rosegada pels talpons i una altra va quedar malferida.
De les 3 que van quedar, avui les he desenterrat i sols una havia fet tubercles.
La setmana que ve les replantaré a veure si l’any que ve tinc més sort.
Les patafes les planto en una vora de l’hort (terra franca-llimosa, amb un nivell mig de matèria orgànica – és fàcil de trobar cucs de terra grans) i no les rego (uns 570mm d’aigua a l’any de pluges, a una mica menys de dos metres sobre el nivell freàtic).
Per sort, aquest any van aparèixer miraculosament al riu Corb, a pocs metres de l’hort i l’he tret un cabàs sencer.
La terra del riu és argilosa i densa, amb un contingut de carbó vegetal relativament alt ja que de tant en tant algun graciós crema el riu, i amb bastanta matèria orgànica, però al estar permanentment humida els tubercles han sortit força grans.
Per combatre els talpons, el veí de l’hort em va explicar un truc molt senzill: clavar un pal a terra (per exemple una rea) i posar una garrafa oberta cap per aval a l’extrem superior del pal. Quan fa vent, la garrafa pica amb el pal i transmet el soroll a terra i molesta als talpons. Cal tenir en compte que aquest mètode també allunya els cucs de terra.
Gràcies per la teva interessant aportació!